Vaig arribar a aquest llibre per casualitat. No era una cerca deliberada, ni un desig planificat: simplement, les pàgines es van imposar a la meva trajectòria, i l’atzar em va col·locar davant de Marta Marín-Dòmine i del seu univers memorial. Tan aviat com vaig obrir-lo, vaig percebre que no es tractava només de narrar una història familiar, sinó de desplegar un entramat complex de memòria, identitat i dol, un teixit de fils que connecta generacions i subjectivitats, tot alhora que interroga el lector sobre l’essència mateixa de la remembrança i del record.

El trànsit de la memòria que s’hi desplega no és neutre ni innocent: s’erigeix com una fiança, un pagament a compte del dol que ha de venir, una garantia de reconciliació entre pare i filla que, en absència física de l’un o de l’altra, s’escriu sobre el paper i en la consciència del lector. La memòria funciona aquí com un eîdos, una forma que sosté i evita que les figures paternals i filials s’esfilagarsin, que es difuminin en la fragmentació de records dispersos. Hi ha, en aquest moviment, un preacord implícit, una forma de perdó anticipatori que cobreix els perjuris i omissions inherents a la memòria mateixa. És un acord que la filla signa autofirma, en nom de l’altre, i que permet que la reconciliació prevalgui rere la discòrdia dels records.

Aquest preacord esdevé, així, la base d’un acte literari i memorial: una ficció necessària que no invalida la veritat del subjecte, sinó que la sustenta i la fa possible. L’escriptura es converteix en un lloc de performativitat, en què la memòria no és només coneixement del passat, sinó acció que construeix identitat i filiació. La Marta Marín-Dòmine es revela com a curadora dels records del pare, com a mediadora entre generacions, però també com a subjecte que confirma la pròpia existència en la trajectòria dels altres. La identitat es construeix en aquest procés, en l’anar-i-venir entre record i oblit, en la rememòria i en la postmemòria, mai com a producte final tancat, sinó com a moviment constant, com a performativitat que actua sobre el passat.

El narcisisme inherent a tota memòria és un tema central: no és possible fer memòria sense reconèixer-se en ella, sense veure’s reflectit en el record de l’altre, sense l’efecte retorn del jo en el passat. Aquesta memòria és, en el seu nucli, caníbal, un impuls que busca l’autoafirmació i la confirmació. És el que permet, paradoxalment, accedir a l’alteritat del passat i a la del present, ja que només des d’aquest desig de reconeixement podem arribar a ser donataris del que és aliena i, per extensió, del do de l’avenir.

L’obra articula, amb aquest marc, un doble moviment de desarrelament i arrelament. L’errància hi apareix com a necessitat existencial, com a estat ontològic: un desplaçament que talla i relliga contextos, que desestabilitza la seguretat de la llar i del territori, que travessa paisatges i identitats sense fixar-se ni delimitar-se. Tanmateix, aquesta errància no anul·la l’arrelament: el flux de la memòria paternofilial canalitza i nodreix aquest moviment, creant un fil conductor invisible que sosté la identitat i la filiació. Errància i arrelament coexisteixen, donant al text la seva tensió característica: el moviment constant i la pertinença profunda, la fugida i l’arrelament.

Comparacions amb altres narratives permeten situar aquesta dialèctica. En L’aiguamort a la ciutat, de Teresa Juvé, la memòria i l’exili construeixen un sentit de llar inhòspit, condicionat per la precarietat i per la convivència forçada, plena de rancúnies i envejances. Tanmateix, fins i tot en aquestes condicions adverses, es genera un arrelament subtil, una comunitat somnolenta que comparteix la responsabilitat de cuidar els morts alienes i de crear lligams inesperats. En Trànsit, d’Anna Seghers, el protagonista sense nom es troba atrapat en el trànsit administratiu, en la retenció i en la frustració de la mobilitat. Aquí, l’exili es transforma en immobilitat, i la fugida adquireix la forma d’un trànsit perpetu, on el desarrelament es converteix en residència fantasmàtica, i el protagonista troba, fins i tot, plaer en la permanència en el trànsit.

Aquestes experiències permeten distingir dues dimensions del desarrelament. La primera, inherent i irreductible, defineix la condició humana com a exiliada, inapropiable; la segona, estratègica i literària, possibilita l’arrelament simbòlic fins i tot en la mobilitat i el desarrelament. Marta Marín-Dòmine articula aquestes tensions amb mestria: la seva narrativa mostra com el dol i la memòria compartida poden construir un fil conductor que sosté la identitat i reconciliï errància i arrelament, exili i filiació, fugida i pertinença. La serp de la memòria, recurrent al text, enrosca els records al voltant de la partida, sense impedir la transmissió fluida del llegat patern.

La performativitat del text emergeix de manera subtil però decisiva: la triple demanda interna —“creu-me, així em recordo”, “creu-me, així et recordo”, “creu-me, pare, així et recordes”— no és un recurs literari, sinó la condició perquè la memòria funcioni com a mediació entre subjectes i generacions. La memòria és, d’aquesta manera, performativa i normativa alhora, i cada gest d’escriptura confirma i construeix identitat i filiació.

L’obra posa també en relleu la dialèctica entre compulsió de repetició i fixació ideal: la fugida, la mudança i l’exili són alhora partença i emmirallament, errància i arrelament. Aquesta estructura íntima i exemplar és la que dota la novel·la del seu valor literari i memorial: el testimoni de la filla construeix un mapa d’identitats i dol, i alhora eleva la narració a categoria de literatura reflexiva, on la singularitat es combina amb la universalitat del dolor, de la pèrdua i de la filiació.

Finalment, cal destacar com el dol es mostra com a mediació existencial i literària. L’escriptura és un lloc de reconciliació, de performativitat i de transmissió de la memòria. El llegat del pare no és només una herència de records, sinó un acte de creació contínua: permet al subjecte existir dins la continuïtat de l’altre i afirmar la seva singularitat. Errància i arrelament, fugida i permanència, exili i filiació es troben en un equilibri precari però fecund, on la memòria es revela com a agent actiu i transformador.

En conclusió, Fugir era el més bell que teníem és molt més que una novel·la familiar: és un assaig literari i memorial sobre identitat, postmemòria i dol. Mostra com la memòria, sempre narcísica i performativa, és la via per afirmar-se, reconèixer-se en l’altre i reconciliar-se amb la pròpia existència. La lectura del text permet entreveure com els humans caminem cap enrere, en la memòria, sostenint-nos en el passat per viure en el present, i com la literatura pot convertir aquest moviment en un espai de contemplació, reflexió i reconeixement, on la fugida i l’arrelament conviuen en harmonia precària, però essencial.